Sentencia de la Audiencia Provincial
de Tarragona (s. 1ª) de 15 de octubre de 2014 (D. Antonio Carril Pan).
SEGUNDO.- La acción ejercitada es la confesoria de servidumbre,
que, según dispone el art. 566-13 del CCC, es una acción real que corresponde a
los titulares de la servidumbre para mantener y restituir el ejercicio de la
misma contra cualquier persona que se oponga al mismo, que lo perturbe o que
amenace hacerlo. De lo referido se deriva que la acción se puede dirigir no
solamente contra el titular de la finca sirviente, sino también contra terceros
ajenos a la misma cuya conducta perjudique o amenace el ejercicio de la
servidumbre.
La Disposición transitoria 16 de la Llei 5/2006 establece
que las servidumbres constituidas antes de la entrada en vigor del presente
libro se rigen por las normas del mismo a partir del día de su entrada en
vigor, pero, tal y como señala la sentencia del TSJC 30/2012, de 10 de mayo,
ello supone que "en cuanto a su ejercicio y extinción, las servidumbres ya
constituidas se rigen por el Libro V del CCCat pero que, en orden a los
requisitos necesarios para su constitución, opera el sistema ordinario, esto es
la aplicación de la legislación en vigor en aquel momento conforme al axioma
tempus regit actum consagrado en el art. 2, 3 del Código Civil (STS entre otras
de 17-1-2012)".
A lo anterior debemos agregar, con la sentencia del TSJC
19/2009, de 30 de abril, que "Com tohom sap, la regulació de la servitud
en el dret civil català anterior a la Llei 13/1990 es trobava inspirada pel
dret romà i completada amb algunes especialitats de creació consuetudinària.
Aquesta regulació, clarament "fragmentària" (veg. preàmbul de la Llei
13/1990, § 2), estava continguda en el títol 3r llibre 3r de la CDCC (1960) al
costat de les relacions de veïnatge i mitgeria, que recollia essencialment, tot
just amanides amb algunes notes modernitzadores, les anomenades
"Ordinacions d'en Sanctacilia" (segle XIV), a partir de la
transposició d'aquestes efectuada en el vol. 2 títol 2 llibre IV de la tercera
recopilació de les "Constitucions i altres drets de Catalunya"
(1704).
En tota aquesta època normativa, la servitud -en
realitat, tots els drets reals restrictius del domini- era concebuda
exclusivament com una limitació del dret de domini aliè, raó per la qual,
d'acord amb el principi d'origen romà nemini res sua servit (D 8, 2, 26:
"...nulli enim res sua servit"; D. 8, 3, 33 § 1: "...nullum
praedium ipse sibi servire..."), no va ser coneguda entre nosaltres la
figura de la servitud de propietari -no introduïda fins l'aprovació de la Llei
13/1990 (art. 17)-, ja que el dret romà només preveia la possibilitat de
relacions de servei o d'utilitat entre dues finques pertanyents al mateix
propietari com meres relacions de fet sense conseqüències jurídiques, i, per
tant, qualsevol servitud s'havia d'entendre extingida per "confusió",
és a dir, quan la propietat del predi dominant i la del servent arribaven a
coincidir per qualsevol motiu en la mateixa persona (D 8, 6, 1:
"Servitutes praediorum confunduntur, si idem utriusque praedi dominus esse
cooperit"), sense possibilitat de ressorgiment en cas d'ulterior separació
del domini dels immobles, tret que aquella tornés a establir-se expressament de
nou en tal moment (en el mateix sentit, la partida 3a, títol XXXI, Llei 17a in
fine).
De la mateixa manera, tampoc estava admesa en el dret
romà clàssic la constitució tàcita de les servituds, per la qual cosa llavors
no es concebia la creació per destinació del pare de família o per signe
aparent -D 8, 2, 30: "Si quis aedes, quae suis aedibus servirent.."; i
D 8, 4, 7: "In tradendis unis aedibus ab eo, qui binas habet..."-,
cosa que, certament, no va impedir que els postglossadors italians del segle
XIV (BÁRTOLO, BALDO) l'elaboressin doctrinalment a partir d'alguns textos
clàssics, que, en qualsevol cas, representaven supòsits excepcionals - entre
d'altres, D 8, 4, 8: "Si, quum duas haberem insulas, duobus eodem momento
tradiderum..", y el D 8, 4, 6: "Si quis duas aedes habeat, et alteras
tradat, potest legem traditioni dicere..."-, tot advertint que en
determinades situacions i sota certes condicions el dret romà podia arribar a
atribuir conseqüències jurídiques a les relacions d'utilitat establertes entre
dos predis pel propietari únic dels mateixos quan un d'ells o els dos passaven
a les mans d'un tercer. Fins i tot, entre nosaltres, algun autor (PELLA FORGAS)
va voler veure un supòsit d'aquests en la "Ordinació 59" de les d'en
Sanctacilia ("...que servitut sie cuberta, ó amagada.."). De
qualsevol forma, l'origen més clar de la servitud constituïda tàcitament per
signe aparent es situa en el dret consuetudinari francès (1510-1580), del que
va passar al codi civil napoleònic i d'aquest a l'espanyol (art. 541 CC), en el
qual des de llavors coexisteix, no sense tensions, amb el principi romà nemini
res sua servit (art. 530.1 i 546.1r CC).
Així les coses, no té gens d'estrany que, a la vista de
l'específic procés de formació del dret civil català, aquesta Sala hagi
declarat reiteradament (S TSJC 29/2003 de 18 set., 35/2003 de 2 oct., 9/2004 de
4 març., 39/2005 de 13 oct. i 11/2007 de 25 abr.) que, en aquesta matèria, no
existia -amb més raó després de l'aprovació de la Llei 13/1990 (art. 7),
substituïda per la Llei 22/2001 (art. 8.2) i ara pel llibre 5è del CC (art.
566-3.2)- una llacuna jurídica que pogués justificar l'aplicació supletòria
entre nosaltres de l ' art. 541 CC, raó per la qual vam concloure
categòricament, corregint una línia jurisprudencial certament majoritària del
TS -i ara no existeixen raons per a desdir-se-, que es considera "una
incoherencia de nuestro sistema legislativo admitir en el lapso temporal
anterior a la Llei de 1.990 la servidumbre por destino del padre de
familia".
Esta sentencia añade más adelante: "sense que la
descripció registral del "signe aparent" en relació amb la finca
pretesament dominant (que no en la suposadament servent) comporti cap eficàcia
afegida a la pròpia aparença o publicitat material del pas entre les finques
del mateix amo (S TS 1a 20 des. 1965, 21 des. 1970, 30 des. 1975, 29 maig 1979,
21 des. 1990 i 15 març 1993, 11 nov. 1988 i 7/2002 de 17 gen.; i R DGRN de 21
oct. 1980, BOE 11/11/80), a manera de constitució condicionada d'una servitud
de propietari (S TS 1a 21 oct. 1976), la qual només es podria escometre de
forma voluntària, en territori de dret civil català i al temps que es va
produir la separació efectiva del domini expressament, per acord entre els
propietaris d'ambdós immobles".
De lo referido se deriva, entre otras cosas, que la
constitución de las servidumbres requiere título, al tiempo que los titulares
del derecho de servidumbre pueden beneficiarse de la finca sirviente en la
medida en que lo determinan el título constitutivo o el presente código (art.
566-2), que define las servidumbres en el mismo artículo, en su número 1, como
el derecho real que grava parcialmente una finca, que es la sirviente, en
beneficio de otra, que es la dominante, y puede consistir en el otorgamiento a
ésta de un determinado uso de la finca sirviente o en una reducción de las
facultades del titular o la titular de la finca sirviente.
El título constitutivo otorgado de forma voluntaria
consistirá normalmente en un contrato o un testamento, rigiendo plenamente el
principio de libertad de forma, por lo que no se exige forma especial, pudiendo
constituirse verbalmente, en documento privado o público, no siendo su
inscripción registral requisito necesario para su constitución o existencia y
sí un instrumento de mera publicidad, por lo que la servidumbre no inscrita
sólo surtirá efectos frente a quien la constituyó y sus herederos, pero no
frente al tercero adquirente a título onerosa y de buena fe que inscribió su
derecho, si bien el signo aparente de servidumbre puede actuar como revelador
de su existencia que excluya la buen fe del adquirente, que en virtud de ese
signo revelador pudo actuar con la diligencia precisa para constatar la real
existencia del servidumbre.
La sentencia del TSJC 10/2008, de 12 de marzo, señala que
"la STS de 24 de octubre de 2006, y en el mismo sentido la de 13 del mismo
mes y año, cuya cita resulta oportuna por la coincidencia de sus objetos con el
de autos, declara que, consistiendo la servidumbre en la atribución de un
derecho real en cosa ajena, esta situación de poder debe apoyarse en un
evidente título o hecho constitutivo que legitime su ejercicio, correspondiendo
al que pretende la limitación del dominio ajeno la carga de la prueba. A pesar
de que se reconoce que no resulta necesaria la escritura pública como elemento
"ad solemnitatem" o formal (sólo devendría necesaria dicha forma, como
también se indica en la sentencia, con cita de la STS de 20 de octubre
de 1993, cuando, no acreditada la existencia de una contraprestación por la
obtención de la servidumbre, ésta habría sido constituida a título gratuito y
sometida, por tanto a la exigencia del art. 633 C. Civil), insiste la sentencia
en que, habida cuenta de que la doctrina hace derivar del hecho de constituir
la servidumbre una derogación del derecho común de propiedad, la consecuencia
es que las servidumbres no se presumen sino que hay que probar su constitución,
debiendo estar bien expresa la voluntad de las partes sobre ello."
No hay comentarios:
Publicar un comentario